Ulls clucs

A les palpentes, amb els ulls clucs, sense mirar al front, amb l'alè entretallat per bandera, avançava qui sap si endavant o enrera.
I no es pot dir que no importés, pero el principal és avançar, i ara duia una estona sense moure's, pensant bestieses, somiant impossibles, imaginant coses prohibides... Atrapada per tanta sensatesa i sinceritat, necessitava abandonar-se a l'únic món on tot li era permès: el dels somnis.
Somiava amb l'un i amb l'altre, és normal això? Uns quants anys de fidelitat absoluta es veien una mica esquerdats per una petita infidelitat imaginada... una... o dues. "T'imagines les dues alhora?" Se li posà la pell de gallina només de pensar-ho. S'està tornant bruta? Són normals tots aquests instints? Serà la calor o és que s'ha acabat ser feliç amb el que hi havia...
La primera fantasia vé de la mà d'una foto, ja podia no haver-se-la trobat, però ara ja és tard, l'ha vista... i l'ha mirada tant que té por que se li noti, que la dugui impresa a les retines, que sigui obvi que hi ha un abans i un després d'aquesta visió. Inclús es pregunta si la foto és allà expressament per ella, algú ha volgut provocar-li aquest desgavell d'emocions? Ara es planteja si seria possible una petita relació furtiva, uns minuts, un parell d'hores, vint segons... el just per tocar i llepar, només una mica, treure's de sobre la curiositat que li pesa sobre l'espatlla, o més aviat dins l'estómac. Quin perill, la possibilitat de deixar-se portar.

La segona fantasia vé de lluny, de molt lluny, encara no era ni major d'edat quan el va conèixer, i ara, quan ja fa una dècada que és legalment adulta, encara no l'ha oblidat.
Podria trobar-se'l al metro, passejant pel centre, mirant discos en alguna botiga... com tantes altres vegades ja se l'ha trobat, petits encontres sobtats que han fet que 16 anys no fóssin res, i l'oblit no trobés cabuda. Ara, amb el seu llibre a les mans, sent que per primera vegada en tot aquest temps tenen un nexe d'unió, ell ha publicat i ella ha comprat, i aquest ja és un vincle. Va ser a punt d'anar a veure'l signant exemplars, sense dir-li res, és clar, ella seria lluny i ell, ocupat amb la seva tasca, ni la veuria... o potser sí que se li podria acostar, demanar-li una signatura i veure si ell la mirava amb ulls de reconeixença o simplement l'enllestia sense massa atenció, com a qualsevol altre. Però no va fer res, perque el teixit que separa els somnis de la realitat és fi, i a l'altra banda pot ser que només hi hagi un abisme. A més, ella nerviosa no és res, un cabdell d'emocions que en qualsevol moment pot començar a desfilar-se.

Segueix somiant, perquè somiar és tan fàcil, no cal ni tancar els ulls, la realitat és a hores llum i ara mateix no té perquè prendre cap decisió.